Quan es parla de músics de jazz que van saber fusionar la tradició clàssica europea amb la improvisació afroamericana, John Lewis (1920-2001) ocupa un lloc central i, sovint, insuficientment reconegut. Pianista, compositor i arranjador nord-americà, va ser una de les figures més refinades i intel·lectuals del jazz del segle XX.
Els inicis i la formació
Nascut a La Grange, Illinois, el 1920, i criat a Albuquerque, Nou Mèxic, Lewis va créixer envoltat de música clàssica, un fet que marcaria de manera indeleble el seu llenguatge compositiu. Va estudiar antropologia i música a la Universitat de Nou Mèxic abans que la Segona Guerra Mundial l’allunyés temporalment del seu camí acadèmic.
Va ser durant el servei militar quan va conèixer el bateria Kenny Clarke, una trobada decisiva que el va introduir en el cercle bop de Nova York en acabar la guerra. Poc després, Lewis es va incorporar a la banda de Dizzy Gillespie, on va compartir escenari amb figures fonamentals del bebop.
El Modern Jazz Quartet
Si hi ha una aportació per la qual Lewis serà sempre recordat, és la fundació i direcció del Modern Jazz Quartet (MJQ)el 1952, juntament amb Milt Jackson (vibràfon), Percy Heath (contrabaix) i, inicialment, Kenny Clarke a la bateria (substituït més tard per Connie Kay).
El MJQ va representar una proposta radicalment diferent dins el jazz de l’època: elegància, contenció i estructura compositiva enfront de l’exuberància en les seves improvisacions que dominava altres formacions. Lewis, com a director musical i principal compositor del grup, va introduir formes tretes directament de la música barroca i clàssica —fugues, cànons, contrapunt— combinades amb el llenguatge harmònic i rítmic del jazz.
Aquesta fusió, que ell mateix va batejar amb el terme «Third Stream» (tercer corrent), buscava aixecar ponts entre la música clàssica i el jazz sense diluir la identitat de cap dels dos gèneres. El MJQ es va mantenir actiu, amb algunes pauses, durant més de quatre dècades, un fet excepcional en la història del jazz.
Estil compositiu i pianístic
Al piano, Lewis destacava per un toc net, econòmic i melòdicament precís, allunyat de l’ostentació tècnica. La seva manera de tocar prioritzava sempre l’espai, el silenci i la claredat estructural per sobre de la virtuositat gratuïta. Entre les seves composicions més celebrades hi ha peces com «Django», un homenatge al guitarrista Django Reinhardt, considerada un dels estàndards més interpretats del repertori del jazz de cambra.
John Lewis va morir el 2001, deixant una obra que va contribuir decisivament a dignificar el jazz com a forma d’art seriosa, digna dels escenaris de concert i no només dels clubs nocturns. La seva visió d’un jazz format, disciplinat i profundament musical va obrir el camí perquè el gènere fos considerat, definitivament, a l’altura de les grans tradicions musicals occidentals.
