LA ISLA DE AMRUM
Dir.: Fatih Akin. Alemanya, 2025. 93’
UN HIJO
Dir.: Nacho La Casa. Espanya, 2025. 94’.
Coincideixen a la cartellera dues pel·lícules ben diferents, però que posen l’accent en la mirada que els infants tenen sobre el món que els envolta.
La primera és la producció alemanya La isla de Amrum, dirigida pel cineasta alemany Fatih Akin, d’origen turc i autor de films tan contundents com Contra la paret (2004) que el va posar en l’òrbita mundial. Aquí ha agafat la novel·la autobiogràfica d’Hark Bohm, que va participar en el guió, tot i que no va poder veure el film acabat, ja que va morir el novembre de 2025. El protagonista de la història és un nen de dotze anys (prodigiós Jasper Billerbeck) que malviu a la llunyana illa d’Amrum, en la costa del Mar del Nord. Estem a la primavera de 1945, en les acaballes de la Segona Guerra Mundial. El pare és un oficial alemany i està desplaçat al front de la guerra, mentre que la mare és una fervent nazi, i no pot suportar la notícia de la mort de Hitler, cosa que la fa caure en una profunda depressió, de la qual el nen tractarà que se’n surti complint els seus desitjos, per exemple, menjar pa amb mantega i mel, i el nen s’esforçarà d’allò més per aconseguir ingredients ben preuats en un lloc on la precarietat és el llistó de tots els seus habitants, i més en un moment en què el règim nazi fa aigües per tots els costats, cosa de la qual s’alegren alguns habitants de la zona.
L’epopeia del nen a través de l’illa el posarà en contacte amb realitats que ignorava, com la dels refugiats i també amb la cara menys amable d’un règim assassí com el nazi, quan l’enfonsament del Reich posa en primer pla algunes realitats que el fanatisme dels seguidors més acèrrims (com la mare) ha volgut ignorar, o pitjor, amagar.
Les imatges d’Akin són pulcres i poderoses; ell diu que s’ha inspirat en films neorealistes com Alemanya, any zero(Roberto Rossellini) o Lladre de bicicletes (Vittorio De Sica) les dues de 1948 i on la presència d’un nen en cadascuna té una importància fonamental.
El film va guanyar justament el premi al Millor Film en el recent BCN Film Festival celebrat als Cinemes Verdi de Barcelona.
En el mateix certamen, però fora de competició, també es va poder veure Un hijo, de Nacho La Casa, on un nen de nou anys, Ian Cortegoso, es refugia en la fantasia, especialment, en el món de Mary Poppins, per afrontar alguns secrets que se li amaguen de la realitat familiar. El film està basat en una novel·la de gran èxit d’Alejandro Palomas, i en la història té un rol fonamental una psicòloga infantil, interpretada per Macarena García, que ajudarà a esbrinar el fons de la qüestió, de manera molt sensible i delicada, confrontant dues fragilitats, la del pare (un molt convincent Hugo Silva) i la del nen, aquest Ian Cortegoso ja anomenat, que està senzillament magistral, amb una mirada lluminosa i innocent, i que acabarà traspuant més fortalesa de la que s’espera en un nen de tan curta edat, encara que sigui ajudat per la màgia de Mary Poppins. Ja veurem com evoluciona aquest nen actor, però el seu treball aquí és senzillament portentós. En veure’l vaig pensar inevitablement en Ana Torrent i la seva mirada que amb només sis anys va debutar en el cinema amb El espíritu de la colmena de Víctor Erice (1973) i que més de cinquanta anys després continua ben ancorada en el panorama cinematogràfic i teatral espanyol.
En definitiva, dues pel·lícules que no mereixen passar desapercebudes dins una cartellera que acull un mínim de 12 films nous cada setmana.
Joana Raja/Crítica Cinematogràfica
