Dir.: Pedro Almodovar. Espanya, 2026. VE. 111’
La pel·lícula número 24 del director espanyol més internacional constitueix una curiosa reflexió sobre l’ofici de cineasta, especialment de la manera com l’entén el mateix Almodóvar, ja que el personatge del director de cinema que interpreta Leonardo Sbaraglia al film és un alter ego del mateix Almodóvar, cosa que en la seva trajectòria no és cap novetat.
El film comença amb una dona, Elsa, que és queixa d’un mal de cap molt agut (Bárbara Lennie) i que acaba anant a l’hospital. Aviat descobrirem que ella és la protagonista d’un guió que està escrivint el director Raúl Rossetti (Leonardo Sbaraglia). I al seu torn, veurem com el personatge Elsa, que també és directora de cinema, però que ja fa uns anys que treballa en publicitat, també es posa a escriure un guió per una pròxima pel·lícula.
La ficció doncs s’obre pas dins de la mateixa ficció escrita per Almodóvar que, a la vegada, com quedarà ben palès en la magnífica seqüència final del film, haurà fet autoficció i autocrítica.
La història d’Elsa està ambientada en el 2004, any en què Almodóvar va estrenar Lamala educación, un film mal rebut en aquell moment, en què el protagonista era ja un director de cinema que volia ajustar comptes pels abusos soferts durant l’etapa escolar. A mi no em sembla cap casualitat aquesta coincidència en els anys, que d’una manera o altra, assenyalen un període de crisis dels personatges, encara que sigui per raons totalment diferents.
Potser el film on l’autoficció d’Almodóvar és més evident és Dolor y gloria (2019) on el director de cinema està interpretat per Antonio Banderas i on el cineasta ens acosta al seu descobriment de la seva sexualitat, ja en la infantesa, mentre mostra de forma molt afectuosa a la seva mare, que al film està interpretada per Penélope Cruz, i que havia aparegut en moltes pel·lícules del cineasta com a extra. La seva mort va marcar profundament al director i no resulta estrany que quan Elsa rep la notícia de la mort de la seva mare, la commoció la porti a fer un gir personal molt radical i a voler fer una pel·lícula.
Com veieu, doncs, les trajectòries vital i artística d’Almodóvar van molt unides; són inseparables i es poden copsar film rere film. Així el seu primer cinema, en plena “movida madrileña”, en la seva època de més excessos, ja acabada la dictadura franquista i, per tant, la censura, és un cinema acolorit i esbojarrat, alliberat de tabús. I a mesura que Almodóvar es fa un nom internacional, arran sobretot de l’èxit de Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), el seu cinema va adquirint maduresa, especialment quan ell pot combinar el seu gust pel melodrama clàssic amb el seu estil personalíssim, i així comencen a arribar les seves grans pel·lícules com La ley del deseo, Hable con ella, Todo sobre mi madre o Volver. Pels seus detractors, que en té i molts, ell no para de repetir-se i cada cop pitjor. Per aquells que ens agrada molt el seu cinema, només veiem una evolució normal i coherent, d’una persona nascuda el 1949, i per tant ja propera als vuitanta anys, que es veu a prop del final, i que vol deixar les coses clares i si no escriu mai les seves memòries, almenys el seu cinema serà una bona via de coneixement, encara que sigui parcial, de la seva vida. I per aquesta raó, la magnífica seqüència prèvia al final (la conversa entre Sbaraglia i Aitana Sánchez-Gijón) és tan important i crec que serà crucial per analitzar tota l’obra del cineasta.
Almodóvar exposa, crítica o justifica sobre els límits de la creació artística, de quan un creador pot o no aprofitar el que veu i viu al seu voltant per crear les seves obres; un debat ètic i moral de gran profunditat. Que cadascú pensi el que vulgui. Per mi aquesta ha estat l’eina en què s’han mogut alguns dels grans creadors del cinema (penso en Bergman, per exemple) i ens han donat un grapat d’obres mestres.
Almodóvar continua molt fidel al seu estil visual, constatable en la combinació de colors, en el disseny dels seus interiors; el seu estil sonor i gustos artístics, no sols per les bandes sonores que li compon Alberto Iglesias, sinó per la manera com omple els seus films amb tot allò que són referents culturals seus (siguin les cançons de Chavela Vargas, els quadres, pòsters, objectes i llibres que apareixen), o els dissenys dels crèdits de Juan Gatti. A Amarga Navidad, hi trobareu tot això, més una mica d’humor (escenes de Carmen Machi o Rossy De Palma) i sobretot molta maduresa, molta reflexió d’un home que pensa molt en la mort (que era el tema principal del seu anterior film, La habitación de al lado) i que mira al món amb molta serenor. A mi, Amarga Navidad em sembla un film majúscul, al que trobo a faltar l’emoció que sí que hi era al Dolor y gloria, però que igual que en aquesta, trobo una bellíssima reflexió sobre l’ofici de crear; l’ofici de Pedro Almodóvar. Una de les grans pel·lícules de l’any, sens dubte.
Joana Raja/Crítica Cinematogràfica
fmwripollet.cat
