Aquesta setmana ho publicàvem a la Revista Digital de Ripollet. Segur que generarà opinions diverses, tant a favor com en contra.
Aquí us deixem l’enllaç a la notícia sobre aquesta instal·lació i també una peça d’opinió relacionada:
https://fmwripollet.cat/lajuntament-installara-sis-noves-cameres-de-seguretat/
L’Ull que tot ho veu
Hi ha una escena cada cop més habitual: aixeques el cap al carrer i veus una càmera. A la cantonada, a l’entrada del metro, damunt d’un semàfor. Són petites, discretes, gairebé invisibles… però hi són. I la pregunta és inevitable: ens fan més segurs o simplement més vigilats?
És fàcil defensar-les. En un món on la inseguretat —real o percebuda— pesa tant, qualsevol eina que promet control sembla benvinguda. Si una càmera pot evitar un robatori, identificar un agressor o aclarir un conflicte, costa estar-hi en contra. A més, ofereixen una cosa intangible però poderosa: la sensació que “algú està vigilant”. I això, per a molta gent, ja és tranquil·litzador.
Però aquí és on comencen els dubtes. Perquè una societat no només es construeix sobre la seguretat, sinó també sobre la confiança. I quan cada pas que fem a l’espai públic pot quedar enregistrat, aquesta confiança es transforma. Ja no ens movem només com a ciutadans lliures, sinó també com a possibles subjectes observats. És un canvi subtil, però profund.
El problema no és la càmera en si, sinó el que representa. Qui decideix on es col·loca? Qui accedeix a les imatges? Quant de temps es guarden? I, sobretot, fins on estem disposats a cedir privacitat a canvi de seguretat? Aquestes preguntes sovint queden en segon pla, eclipsades per la urgència de “fer alguna cosa” davant la inseguretat.
També hi ha una altra realitat incòmoda: les càmeres no solucionen els problemes de fons. No redueixen la pobresa, no milloren la cohesió social, no eviten que algú delinqueixi si les causes continuen intactes. Com a molt, desplacen el problema o el fan més visible. Però no el resolen.
Això no vol dir que s’hagin de rebutjar. Vol dir que no s’han d’acceptar acríticament. Potser sí que són necessàries en determinats punts i contextos. Però la seva presència hauria de ser l’excepció justificada, no la norma silenciosa.
Al final, la qüestió no és si volem carrers amb càmeres, sinó quin tipus de societat volem construir. Una que es protegeix vigilant o una que es protegeix confiant. I potser el repte més difícil és trobar el punt on una cosa no anul·li l’altra.
fmwripollet.cat
