LA NENA ESQUERRANA
Dir.: Shih Ching Tsou. Taiwan-França-Estats Units, 2025
EL PASTÍS DEL PRESIDENT
Dir.: Hasan Hadi. Iraq-Estats Units-Qatar, 2025
Aquestes dues petites “lladres” són la I-Jing, de cinc anys, protagonista de LA NENA ESQUERRANA i la Làmia, de nou anys, protagonista d’EL PASTÍS DEL PRESIDENT.
La I-Jing ha tornat amb la seva mare i la seva germana gran a Taipei, on la mare intenta refer la seva vida en una parada de menjar casolà en un mercat popular de la ciutat patint la incomprensió dels seus propis pares i germanes grans i gaudint de la solidaritat de l’encarregat d’una parada al costat de la seva. En canvi, la germana gran de la I-Jing és una jove problemàtica i insatisfeta, amb una feina de merda, però que bolca tot el seu amor en la petita. La I-Jing és esquerrana, i per les supersticions del seu avi, que li diu que la mà esquerra és la mà del dimoni, comença a fer petits robatoris en el mercat on treballa la mare.
Per la seva banda, la Làmia viu amb la seva àvia en una petita illa en la zona de maresmes de Mesopotàmia i s’ha de desplaçar a l’escola, a la ciutat, en barca. Estem a l’Iraq de 1990, quan el tirà que llavors governava allà, Sadam Hussein ja havia envaït Kuwait i el seu país patia les sancions internacionals a què el van sotmetre i que van provocar duríssimes restriccions entre la població iraquiana, que ja vivia en un ambient prebèl·lic de la guerra que els Estats Units començarien temps després. Però en els tres dies i escaig en què passa l’acció, encara no s’ha arribat a aquest punt. I la Làmia va a l’escola on, per un sorteig, es veu obligada a complir amb una tradició del país: fer un pastís en honor del president Sadam, que ha de portar a l’escola si no vol ser castigada. I fer un pastís implica disposar d’uns ingredients culinaris (farina, ous, sucre, llevat) difícils de tenir, per ser cars i escassos i quan ella mateixa i la seva àvia a penes tenen per menjar. I per aquest motiu, totes dues emprenen un viatge a la ciutat (la nena amb el seu gall Hindi, del qual és inseparable), i on tots tres patiran tota una sèrie de peripècies.
Els dos films mostren unes vides molt difícils, amb la precarietat com eix principal que mou les vides de totes les dones protagonistes, encara que poden tenir algun suport masculí (el dependent veí de la mare de la I-Jing, l’amic Saeed de la Làmia, o el taxista que ajuda a la iaia, quan la nena es perd), però també han de patir la pressió d’una masculinitat tòxica (el pare de la I’Jing o l’amant de la seva germana, o el mestre imbècil i corrupte, o el pederasta amb qui es topa la Làmia). Però per sort, el punt de vista de les dues pel·lícules és el de la innocència de les seves petites protagonistes, i el tarannà dels seus directors és mostrar les carències (afectives, morals, econòmiques) de les seves existències, però sense caure en el dramatisme excessiu, tot i que el final del film taiwanès és digne d’un gran melodrama, quan es descobreix un detall ocult de la trama. Així i tot, els dos són contundents en fer retrats socials gens complaents, on les classes socials més baixes són les que més pateixen, i en concret, el film iraquià no defuig gens la corrupció generalitzada en què es vivia a l’Iraq i com la dictadura estava fortament incrustada en la mentalitat dels iraquians, per acabar incloent unes imatges documentals del sàtrapa Sadam Hussein que et posen els pèls de punta, especialment quan ja has paït la realitat en què vivien els seus habitants, a partir de les imatges de ficció del film.
A més a més, les dues pel·lícules són operes primes. LA NENA ESQUERRANA és dirigida per la jove directora Shih Ching Tsou, habitual col·laboradora de Sean Baker, l’oscaritzat director d’Anora, que aquí actua com a productor, coguionista i muntador (i, per tant, responsable del ritme del film, especialment frenètic en els trajectes en moto que fan les dues germanes pels carrers de Taipei). I EL PASTÍS DEL PRESIDENT és dirigida pel debutant Hasan Hadi, que va guanyar la Càmera d’Or al Festival de Canes. No estem habituats a veure films procedents d’Iraq i desconeixem el nivell de la cinematografia d’aquells país, però veient el seu film, no hi ha dubtes que Hadi és coneixedor del gran cinema que es fa ben a prop d’aquella contrada, i en concret a l’Iran, ja que veient els esforços de la Làmia per aconseguir els ingredients per fer el pastís no vaig poder deixar de pensar en els esforços d’aquell nen que volia tornar un quadern escolar a un company de classe, a On està la casa del meu amic? (Abbas Kiarostami, 1987) o la nena que vol reunir diners per comprar un peixet de colors a El globus blanc(Jafar Panahi, 1995).
En definitiva, dos petits grans films, que tenen a la infantesa com a nucli principal i que no mereixen passar desapercebuts en la cartellera.
LA NENA ESQUERRANA
EL PASTÍS DEL PRESIDENT
Joana Raja/Crítica de cinema
fmwripollet.cat
