Aquest dijous 26 de febrer, Afocer, l’Agrupació Foto Cine Cerdanyola -Ripollet, va oferir als seus associats una xerrada amb el fotoperiodista Sergi Reboredo a la seu de l’entitat, a l’Ateneu de Cerdanyola. La trobada va posar sobre la taula els ets i uts de la professió, abordant-ne tant la tècnica, l’estètica i l’ètica. Reboredo va compartir la seva experiència amb els assistents i va reflexionar sobre els reptes i les responsabilitats del fotoperiodisme actual.
La Revista Digital de Ripollet va poder fer-li algunes preguntes. Trobareu les seves respostes a l’arxiu d’àudio que publiquem al final d’aquesta pàgina.
Reboredo, l’home de la càmera.
Sergio Reboredo és fotoperiodista, un d’aquells professionals que demostren que una imatge pot valer més que mil paraules. Però, com es reconeix aquella imatge capaç d’explicar tant?
En la seva feina hi ha una premissa fonamental: passar desapercebut. Encara que porti càmera, la seva presència no ha d’alterar l’escena. Perquè la gent l’accepti tal com és, ha de vestir sense ostentació, evitar destacar, no semblar “el típic blanc ric” que irromp en un entorn aliè. També l’equip ha de ser discret: res de grans teleobjectius ni desplegaments cridaners. De fet, sosté que si veu algú fotografiant amb un teleobjectiu en un reportatge sensible, sospita de seguida que no està treballant de la millor manera.
Tot i que es dedica principalment a la fotografia de viatge, també ha treballat en zones de conflicte —guerres, terrorisme, narcotràfic—. Li ha comportat problemes? “Els riscos hi són i cal assumir-los. Quan decideixes ser-hi, acceptes que poden passar situacions complicades. Sovint, a més, el perill no és evident: depens de la persona que et guia, que coneix el terreny i els seus habitants, i en certa manera poses la teva vida a les seves mans. Aquest és el vertigen real: no saber exactament on t’estàs ficant.”
Reboredo no treballa per encàrrec previ dels mitjans, sinó que produeix i ven les seves pròpies històries. És més difícil així guanyar-se la vida? Ell no ho creu. Considera que molts estan malacostumats: “si muntes un bar, compres begudes; si obres una llibreria, compres llibres. Tenir una càmera no és una inversió suficient. Cal invertir a construir una història i després vendre-la”. Per a ell, és una estratègia empresarial: coneix què busquen els seus clients i desenvolupa reportatges que sap que els interessaran.
També subratlla la importància del respecte. Si algú li demana que no faci fotos, no en fa… almenys no de manera directa. Sempre hi ha alternatives: disparar des del darrere, des de baix, desenfocar el rostre. Hi ha “quaranta mil maneres” de respectar la voluntat d’una persona sense renunciar a una imatge potent. Ètica i estètica no són incompatibles.
Ha treballat per a nombrosos mitjans gràfics, fet que li ha donat prestigi i visibilitat. Tanmateix, reivindica que el fotoperiodista ha de saber fer una mica de tot: potser no és fotògraf de natura, però pot anar a un safari i tornar amb una bona imatge d’un animal. En aquest ofici, assegura, “cal ser versàtil.”
Entre els seus projectes recents, acaba de tornar de Colòmbia, on ha realitzat un reportatge sobre la indústria de l’alvocat i la seva cara oculta: vincles amb el narcotràfic, blanqueig de diners, explotació laboral i greus impactes mediambientals. El mes anterior havia estat a Ghana, documentant el destí final de la roba de segona mà occidental. Ara es troba en fase de venda i distribució d’aquests treballs.
I el futur? No es veu dedicat a la fotografia artística. Creu que encara li queden molts anys com a fotoperiodista i està convençut que la fotografia mòbil evolucionarà fins al punt de substituir moltes càmeres tradicionals. El seu telèfon actual ja dispara en RAW i ofereix 45 megapíxels. Quan millorin definitivament el sensor i el zoom, es pregunta, quin sentit tindrà carregar amb una càmera rèflex?
Per a Reboredo, el futur és clar: continuar explicant històries. Amb l’eina que sigui. Això sí, sempre passant desapercebut.
Un parell de fotografies de Reboredo:
L’Entrevista
fmwripollet.cat
