A Catalunya, Nadal no s’acaba quan s’apaguen les espelmes del dia 25. L’endemà, el calendari ofereix una pròrroga discreta però decisiva: Sant Esteve. No és un simple afegit, ni una concessió folklòrica. És la persistència d’una manera antiga d’entendre el temps, la família i la festa.
Quan el desembre era més fred i les distàncies més llargues, celebrar no era un acte puntual, sinó un procés. Les cases s’omplien lentament, a peu o en carro, amb parents arribats de camins incerts. Nadal reunia una branca del llinatge; Sant Esteve, l’altra. Entre un dia i l’altre hi havia la pausa necessària perquè la festa fos possible. El calendari, llavors, no manava: obeïa.
Aquest costum, nascut de la necessitat, va acabar esdevenint norma. A la Catalunya medieval, els usos de la vida quotidiana trobaven refugi en el dret. Els Usatges, hereus d’un món feudal i carolingi, van fixar Sant Esteve com a dia no laborable. No perquè el sant ho exigís, sinó perquè la societat ho demanava. La llei va consagrar el costum, i el costum va sobreviure a la llei.
Hi plana, al fons, l’ombra llarga dels carolingis. Amb ells va arribar un Nadal concebut com a cicle, no com a instant: quatre dies seguits que la litúrgia marcava amb noms de sants i la vida omplia de sentit. En molts indrets d’Europa, aquell cicle es va anar esllanguint fins a quedar reduït al dia 25. A Catalunya, en canvi, el segon dia va arrelar. Potser perquè el dret propi va resistir, potser perquè la comunitat el necessitava, potser perquè aquí el temps sempre ha estat una mica menys abstracte. Després d’una trobada familiar, amb parents vinguts de lluny, calia un dia més per permetre el retorn de tothom a la seva llar.
El Sant
Amb els segles, Sant Esteve va perdre el seu origen pràctic, però va guanyar densitat simbòlica. Es va convertir en el dia de tornar a seure a taula sense presses, de reordenar la família, de donar una segona oportunitat al retrobament. També en el dia dels canelons, plats de memòria reciclada, on les restes de Nadal es transformen en una nova celebració. Res no es llença; tot continua.
El sant, en realitat, hi té un paper secundari. Sant Esteve, primer màrtir del cristianisme, dona nom a la jornada, però no n’explica la pervivència. La clau no és la fe, sinó la història. No és el cel qui la va fer festiva, sinó la terra.
Sant Esteve és, encara avui, la prova que el Nadal català no és un punt final, sinó un parèntesi llarg. Un temps estès per permetre que la família s’hi reconegui, que el camí de tornada no sigui immediat, que la festa tingui profunditat. Un segon dia que ens recorda que, aquí, celebrar sempre ha volgut dir quedar-se una mica més.
fmwripollet.cat
