Dir.: Jafar Panahi. Producció: Iran; França i Luxemburg, 2025
Al director iranià Jafar Panahi (1960) el vam conèixer al nostre país arran del film ‘El globo blanco’ (1995), on una nena volia reunir diners per comprar un peix; després vam veure ‘El espejo’ (1997), amb les peripècies d’una nena perduda a Teheran. Dos films d’extrema senzillesa i forta càrrega poètica. Però el 2000 va estrenar ‘El círculo’, on mostrava les enormes dificultats de ser dona a l’Iran, on les dones viuen sota un règim extremament repressiu, patint nombroses restriccions i vexacions. I amb Fuera de juego (2006) incidia en el tema, tot mostrant els esforços d’unes noies que per a assistir a un partit de futbol es vestien de noi. El film tenia un to de comèdia, però la crítica social també hi era.
Amb El círculo van començar les dificultats personals i creatives del cineasta, que ja no l’han abandonat, ja que ha estat detingut i empresonat diverses vegades; fins i tot ha estat condemnat a anys de presó i d’inhabilitació per rodar films. Però Panahi no s’ha rendit mai, i ha desafiat el règim rodant de forma clandestina. El 2015 ell mateix va protagonitzar el seu film ‘Taxi Teheran’, on feia de taxista i filmava amb una càmera oculta les situacions que es vivien dins el taxi. I si la repressió amb ell no ha anat més lluny és sens dubte per l’enorme suport internacional que ha tingut; amb premis als festivals més importants (Canes, Venècia, Locarno) i manifestos en favor seu signats per cineastes de tot el món. El govern iranià ha decidit que amb Panahi potser només val “estrènyer, que no pas ofegar”, perquè els seus films molesten al règim dels aiatol·làs, però honoren el cinema mundial.
Ara arriba el seu últim film, ‘Un simple accidente’, rodat també de forma clandestina, tot just després del seu darrer empresonament el 2022. El film comença amb un viatge nocturn en cotxe per part d’un matrimoni i la seva filla petita. Condueix el pare, que atropella un gos, cosa que provoca una avaria i el porta a un taller pròxim. Allà, l’home que hi treballa creu reconèixer en aquest conductor al seu torturador, d’una època en què va estar empresonat. Però no en té la certesa, ja que als presoners se’ls tapaven els ulls i la seva única referència és la veu. L’home, que vol venjar-se, decideix confirmar la identitat del torturador abans d’actuar. A partir d’aquí s’inicia un viatge amb altres represaliats, amb situacions pròpies del teatre de l’absurd i un humor distant però molt iranià, segons Panahi.
A través de tots aquests personatges, Panahi explora punts de vista morals sobre la venjança, el perdó, el dret a l’oblit i la redempció. Basculant entre la comèdia i el thriller, crea un film clarament polític, que qüestiona el règim iranià i denuncia la corrupció social. Panahi, que no s’ha exiliat, mostra així la seva fidelitat al seu país.
L’esfereïdor tram final posa en relleu la dignitat de les víctimes de qualsevol dictadura i confirma que Panahi tindrà temes per molts films venidors —i també moltes més dificultats per afrontar.
El film va ser presentat en el darrer Festival de Canes, on va guanyar la Palma d’Or.
Joana Raja
Crítica Cinematogràfica
fmwripollet.cat
