La trompeta com a veu de l’ànima
En el món vibrant del jazz contemporani, on la tradició es barreja amb la modernitat, Roy Hargrove va emergir com una veu irrepetible: un pont entre el passat i el futur, entre la saviesa del bebop i l’esperit rebel de les noves generacions. La seva trompeta, més que un instrument, era una extensió de la seva veu interior — càlida, directa, honesta — capaç de fer ballar un club ple o fer plorar una sala en silenci.
El nen de Dallas que somiava en swing
Roy Anthony Hargrove va néixer el 16 d’octubre de 1969 a Waco (Texas), però va créixer a Dallas, on la seva curiositat per la música va començar ben aviat. Era un infant reservat, però quan agafava la trompeta, tot el seu món s’obria. Els professors aviat van reconèixer que aquell noi tenia alguna cosa especial: una oïda extraordinària i una sensibilitat melòdica gairebé innata.
Durant la seva adolescència, el destí va voler que un jove ja consagrat, Wynton Marsalis, visités la seva escola. Marsalis, impressionat pel seu talent, el va presentar al cercle de jazzistes de Nova York. Aquell encontre va ser com una revelació: Hargrove va descobrir que la seva vida seria inseparable del jazz, no com a estil, sinó com a llenguatge universal.
El so de la generació dels noranta
Després de passar per la Berklee College of Music i la New School for Jazz and Contemporary Music, Roy es va llançar a l’escena novaiorquesa. Era la dècada dels noranta, i una nova fornada de músics intentava redefinir què volia dir “modernitat” en el jazz. Hargrove, amb la seva barreja d’humilitat i carisma, va destacar de seguida.
Els seus primers àlbums com a líder —Diamond in the Rough (1990) i Public Eye (1991)— mostraven un so jove però madur, arrelat en el hard bop, amb l’elegància d’un Freddie Hubbard i la sensibilitat poètica d’un Chet Baker. El públic i la crítica van reconèixer en ell una promesa que aviat es convertiria en referent.
El viatge al Carib i la connexió amb la terra
A mitjan anys noranta, Hargrove va sentir la necessitat d’anar més enllà del jazz nord-americà. El seu esperit inquiet el va portar a Cuba, on va formar Roy Hargrove’s Crisol —una fusió entre músics cubans i americans que explorava les arrels afrocubanes del jazz. El resultat va ser Habana (1997), un disc vibrant, ple de ritmes caribenys i improvisacions incandescents, que li va valdre el seu primer premi Grammy.
Aquell projecte va ser més que una aventura musical: va ser una declaració d’amor a la diàspora negra i a la connexió entre cultures. Roy no buscava ser un “purista”, sinó un narrador global de l’experiència afrodescendent a través de la seva trompeta.
El cor del groove
Als anys 2000, mentre el jazz buscava nous camins, Hargrove va obrir una nova finestra: The RH Factor. Aquest projecte, a mig camí entre el jazz, el funk, el soul i el hip-hop, va mostrar el seu costat més urbà i experimental. Treballant amb figures com D’Angelo, Erykah Badu, Common i Meshell Ndegeocello, va contribuir a donar forma al so neo-soul que marcaria una època.
Àlbums com Hard Groove (2003) i Strength (2004) respiraven la mateixa energia que els carrers de Nova York: una fusió orgànica entre el beat modern i l’esperit improvisador del jazz. Roy tocava com si fos un MC amb trompeta, improvisant frases que flotaven sobre els ritmes amb la mateixa fluïdesa que un vers.
La maduresa del so i la fragilitat del cos
Malgrat la seva aparença sempre serena, Hargrove va lluitar durant anys amb problemes de salut renal. Tot i això, mai va perdre la passió per l’escenari. Fins i tot quan el seu cos començava a fallar, continuava girant, tocant cada nota com si fos la darrera. Els seus concerts es van convertir en una mena de litúrgia: una comunió entre músic i públic.
El 2002 va guanyar el seu segon Grammy per Directions in Music: Live at Massey Hall, al costat d’Herbie Hancock i Michael Brecker. Aquell trio simbolitzava tres generacions del jazz dialogant en un mateix espai sonor.
Llegat i eternitat
Roy Hargrove va morir el 2 de novembre de 2018, amb quaranta-nou anys. Però el seu llegat continua viu, no només en els discos, sinó en l’esperit de tots aquells que van veure en ell una manera nova de fer jazz: oberta, sincera i sense fronteres.
El seu so —suau com un murmuri, intens com un crit— continua inspirant trompetistes i cantants, jazzistes i poetes. Era, en essència, un romàntic del so, un home que va fer del jazz un espai d’humanitat.
En cada nota que va tocar hi havia un missatge: el jazz no és una forma antiga d’art, sinó una conversa viva, plena de cor, suor i esperança. Roy Hargrove no només va tocar la trompeta; va fer que la trompeta parlés amb ànima humana.
fmwripollet.cat
