Versió lliure de l’obra de Louise May Alcott, adaptada i dirigida per Lucia Del Greco.
Teatre Lliure de Gràcia.
De vegades, com espectadora de teatre, ensopego amb projectes que em deixen desconcertada, que no entenc ni perquè s’han plantejat, ja que després de veure’ls, tinc clar que als seus responsables no els interessava gens ni mica el material original del qual partien, i que destrossar-los era la millor opció. Recordo encara amb tremolors al cos la versió que Mario Gas va parir del llegendari musical Guys & Dolls de Frank Loesser al Teatre Nacional de Catalunya el 1998. I ara m’ha passat amb aquesta versió que Lucia Del Greco ofereix de la mítica novel·la Donetes al Teatre Lliure.
Això no obstant, he de dir que Del Greco no enganya a ningú, i en el mateix programa de mà ja queda indicat que és una versió lliure i, a més, en la informació de premsa es diu, textualment, “versió contemporània, transgressora i radicalment lliure”. I tant radical! De fet, si hi ha algú que no conegui el material literari original o no hagi vist cap de les 6 versions cinematogràfiques que existeixen (cosa que sembla difícil, però és perfectament possible) sortirà sense saber de què va la història, no ja l’original, sinó, fins i tot, la que vol explicar Del Greco.
Louise May Alcott (1832-1888) va escriure Donetes el 1868. De forma molt esquemàtica, és la història de les quatre germanes March, d’entre 12 i 16 anys, cada una amb caràcters diferents, destacant la Jo, que vol ser escriptora i és la més inconformista i independent de totes les germanes, ja que totes, més o menys, aspiren a una vida confortable dins un matrimoni estable. És també, més o menys, el que han explicat totes les versions cinematogràfiques i les moltíssimes adaptacions televisives.
En l’àmbit del cinema hi ha diverses adaptacions:
– 1933, dirigida per George Cukor, amb Katharine Hepburn com la Jo;
– 1949, per Mervyn Le Roy, amb June Allyson;
– 1994, dirigida per Gillian Armstrong, amb Winona Ryder;
– 2019, de Greta Gerwig, amb Saoirse Ronan, que incorporava elements més dramàtics.
Però Del Greco és tan radical que simplement no sé què explica. Tenim les quatre germanes tancades en gàbies de vidre, movent-se amb una coreografia molt sensual, traient la llengua, tocant instruments o cantant en francès sense subtítols, intentant provocar el desig de l’únic personatge masculí de l’obra, Joan Esteve, que parla tota l’estona en anglès, també sense subtítols.
Van vestides amb tutús de ballet amb elements metàl·lics i la directora indica que és com un “peep show”, confessionari o tribunal imaginari. Això del peep show sí que ho tinc clar: és una activitat on les dones s’exhibeixen davant dels homes amb un vidre de separació.
Entremig s’hi passeja la senyora March (Mia Esteve), vestida com una madama d’un bordell, i les noies semblen les seves pupil·les.
Malgrat tot, he de dir que el desgavell narratiu està molt ben “vestit”.
– L’escenografia de Cube.bz, amb gàbies de vidre i il·luminació, és espectacular.
– El vestuari i maquillatge de Pau Aulí és exuberant, destacant una capa de plomes.
– La música original de Pol Batlle és molt bonica i acompanya la coreografia de Lorena Nogal i Ariadna Monfort.
Però tot plegat, al meu entendre, està al servei del no-res. No entenc per què han agafat una obra literària llegendària per destrossar-la. Imagino que els drets ja són de domini públic, perquè sinó no entenc que els hagin cedit.
En fi. Espero que hagi quedat clar el meu desconcert. Si voleu conèixer l’obra de Alcott, millor llegiu la novel·la o mireu qualsevol versió cinematogràfica. Si voleu veure un espectacle que s’anomena “modern”, pot interessar-vos. Per cert, és tan “modern” que els espectadors ni saben quan s’ha acabat: després del fosc final, 15 segons de silenci fins que algú va aplaudir (segurament el regidor). També és possible que, com el programa diu una hora i quinze minuts i en realitat només n’havia passat una, tothom pensés que encara quedava estona.
Al Teatre Lliure de Gràcia fins al 30 de novembre.
Joana Raja Rigall
fmwripollet.cat
