Tota nació disposa, entre d’altres, d’un tret característic respecte a la resta de pobles o estats: la seva llengua. A casa nostra, a Catalunya, hi ha un seguit de lleis i normes que permeten, ho haurien de permetre l’ús del català amb total normalitat al seu àmbit natural, i aquest no és altre que Catalunya.
Els drets lingüístics
Els drets lingüístics dels catalanoparlants són les garanties que permeten a la ciutadania de Catalunya viure i expressar-se en català en tots els àmbits, tant públics com privats. Aquests drets tenen un ampli reconeixement legal, però la seva aplicació presenta encara dificultats.
En l’àmbit internacional, la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (1992) protegeix el català com a llengua minoritzada dins l’Estat espanyol, mentre que la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (1996, Barcelona) defensa el dret de totes les comunitats a usar i desenvolupar la seva llengua, encara que no tingui caràcter vinculant.
Pel que fa al marc estatal, la Constitució espanyola (1978) estableix el castellà com a llengua oficial i d’ús obligatori a tot l’Estat (art. 3.1). En canvi, el català i les altres llengües cooficials només gaudeixen del dret d’ús dins els respectius territoris (art. 3.2), sense que existeixi el deure de coneixement.
En el marc autonòmic, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006) reconeix el català com a llengua pròpia de Catalunya i oficial juntament amb el castellà, i també l’occità aranès a l’Aran. La norma garanteix el dret a ser escolaritzat en català, a adreçar-se a l’Administració i rebre resposta en català i a no patir discriminació per motius lingüístics. Aquest marc es complementa amb la Llei de política lingüística (1998) i la Llei de l’audiovisual, que regulen l’ús del català en educació, mitjans, retolació i consum.
D’això se’n desprenen drets concrets per als catalanoparlants:
Educació: ensenyament amb el català com a llengua vehicular i coneixement garantit del castellà.
Administració pública: dret a ser atès oralment i per escrit en català.
Justícia: dret a usar el català als jutjats i obtenir traduccions gratuïtes.
Mitjans i cultura: accés a premsa, televisió, cinema i plataformes en català.
Consumidors: informació de productes i serveis en català.
Treball: protecció contra la discriminació per l’ús de la llengua.
Tanmateix, persisteixen limitacions i problemàtiques. A la justícia i en grans empreses privades, el dret a usar el català sovint no s’aplica plenament. A més, el català continua sent minoritàriament present en plataformes digitalsi al cinema. Finalment, el fet que només el castellà tingui deure de coneixement genera una asimetria legal que impacta en l’ús social de la llengua.
El més evident, és la manera de donar el recorregut que mereix el català a Catalunya, i no és altre que fer-ne ús cada dia i en tots els àmbits. I això només depèn de tots nosaltres i de fer-ho entendre a tothom, arribi d’on arribi.
fmwripollet.cat
