Autor: Josep Maria de Sagarra. Direcció: Xavier Albertí.
Estrenada el 1930, LA CORONA D’ESPINES transcorre a la vila de Solsona, a finals del segle XVIII, i encara que amb el títol pugui semblar una obra de caràcter religiós, no té res a veure. Aquesta “corona d’espines” és la que han de patir les dones, sotmeses als desitjos masclistes, en una societat tremendament patriarcal i molt opressiva socialment; un tema que encara avui dia és força vigent, malgrat tots els avanços del feminisme.
En l’obra està molt present també el classisme social, a partir de la figura d’un aristòcrata empobrit (Abel Folk) que busca acordar un matrimoni de conveniència del seu nebot orfe amb una pubilla rica del poble. Però el noi (Jan D. Casablancas), que ha conegut la França de la Revolució Francesa, té altres idees i vol actuar amb més llibertat, a banda de mantenir una relació sentimental amb una noia més humil. Una situació que genera una enorme tensió entre els personatges, de la que és testimoni principal la criada de la casa, Marta (Àngels Gonyalons) i que jugarà un paper decisiu en la resolució del conflicte.
Aquest és un esquema argumental molt simplificat, en una trama molt més complexa, que amaga fets i girs dramàtics que no convé desvelar. El que si convé és destacar la gran tasca actoral de tots els intèrprets. Un grup de veterans que són pura magnificència (els ja esmentats Gonyalons i Folk, més Oriol Genís, Manel Barceló i Rosa Vila) i un grup de joves que jo he descobert aquí (al costat de Casablancas, estan Júlia Roch, Roger Vilà, Pau Oliver o Laia Valls) i que estan a l’altura per afrontar un text complex i en vers; un vers que arriba a l’espectador clar i cristal·lí.
Xavier Albertí ha optat per una direcció sòbria, que frega la contenció tot i que en algun moment caldria un xic més de “deixar anar” (penso en l’escena final entre Casablancas i Gonyalons, on el noi està molt estàtic, malgrat la intensitat i emoció del moment) i, en canvi, permet una rebequeria exagerada a Abel Folk quan aquest veu que els seus plans no avancen com ell vol. Però, al capdavall, són moments puntuals en un conjunt magnífic.
En qualsevol cas, l’adaptació d’aquest poema dramàtic de Sagarra és una de les grans fites teatrals d’aquesta temporada. Fa ja trenta anys de la darrera adaptació d’aquesta obra que es va veure al teatre barceloní i ara els espectadors de sempre i les noves generacions poden copsar la grandesa i vigència d’un text que si ens diguessin que l’ha escrit el mateix Shakespeare, ens ho podríem creure perfectament.
LA CORONA D’ESPINES s’està representant a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya fins al 21 de desembre.
Joana Raja/Crítica teatral
fmwripollet.cat
