Dir.: James Cameron. EUA, 2025
El 2009 el director canadenc James Cameron va estrenar la seva aventura més ambiciosa, la d’AVATAR, un film on els humans tenien una mena de dobles (els avatars) amb els quals podien explorar els planetes, arribant al de Pandora, lloc on diversos grups ètnics de na’vis (criatures blavoses) vivien en total espiritualitat amb la natura, en un lloc molt ric en recursos naturals i, per tant, cobejat pels interessos del capitalisme desbocat.
Un d’aquests avatars, era Jack Sully, tetraplègic com humà, que acabaria identificat amb el planeta Pandora, enamorant-se d’una na’vi i establint-se allà per sempre, cosa que li provoca l’enemistat dels militars i altres avatars.
Bé, això era en línies molt esquemàtiques el que explicava el film AVATAR, que contenia un munt de peripècies, lluites entre els na’vi i els militars, i al planeta Pandora sempre a la vora de caure sota l’explotació de les grans companyies terrestres, molt necessitades dels seus recursos, quan el nostre planeta ja estava ben exhaust.
En el segon film, AVATAR: EL SENTIDO DEL AGUA (2022) la cosa continuava més o menys igual, però enriquida per problemes familiars de Jack Sully, que ja tenia tota una família na’vi a la que havia de protegir. Però la trama no donava gaire més de si del que ja havíem vist en la primera entrega.
I ara, amb el tercer film, AVATAR: FUEGO Y CENIZA, rodat conjuntament amb el segon, Cameron continua igual, o sigui, el guió no aporta gran cosa nova. Encara tenim militars que volen explotar els recursos del planeta, un avatar que havia mort en la primera, però que el guió ressuscita, i un Jack Sully amb família ampliada i uns fills que ja han crescut i són una miqueta més rebels; alguns membres són fets presoners i, per tant, els altres els voldran alliberar (fet que s’esdevé diverses vegades durant el film); mentre creix l’amenaça cap a Pandora i de nou, serà l’espiritualitat dels diferents grups na’vis i la seva comunió amb la mare naturalesa qui acabarà salvant la cosa. Bé, no tots els grups: en aquesta tercera entrega, Cameron introdueix una figura na’vi agressiva i díscola, la de la líder Varang (una poderosa Oona Chaplin), que farà moltes malifetes i traïcions a la resta de na’vis.
La qüestió és que al capdavall, després de més de tres hores de film, només queden en la retina alguns fragments de gran bellesa, com la caravana de navegadors dels vents, o les figures marines que ajudaran a sobreviure al planeta Pandora. De fet, tot el film, és visualment molt potent; la llàstima és que està al servei d’una història que ja hem vist, que ja la coneixem, on s’alternen batalles, persecucions i lluites, amb moments familiars que ens permeten dir allò de què “la família que lluita unida roman unida”.
James Cameron és un cineasta talentós, amb gran poder dins la indústria i que ha aconseguit èxits descomunals com la saga Terminator; Aliens el regreso o Titanic. Ara ja porta més de quinze anys amb la saga d’Avatar i encara la vol explotar més, almenys amb altres dos títols. Per mi, la saga estava ja esgotada amb el segon film. Si no millora el guió, la cosa no pinta precisament optimista, encara que si la taquilla funciona, doncs ell deu pensar que ja està bé; però és una pena que Cameron, que aquest any farà els setanta-dos anys, no intenti aventures noves.
Joana Raja/Crítica Cinematogràfica
fmwripollet.cat
