Hi ha noms que no només formen part de la història de la música, sinó que n’han escrit el diccionari sonor. Maceo Parker (Kinston, Carolina del Nord, 1943) és l’arquitecte definitiu del saxofon modern i la figura clau que va transformar el soul i el jazz en el ritme trencat i elèctric del funk. Amb un estil punxant i una precisió quirúrgica, el músic nord-americà va aconseguir el que semblava impossible: fer que un instrument de vent funcionés com una peça de percussió.
La seva llegenda es va forjar a foc l’any 1964, quan va entrar a la banda de James Brown. Al costat del «Padrí del Soul», Parker no només va signar els solos de clàssics immortals com Papa’s Got a Brand New Bag o Cold Sweat, sinó que va esdevenir la seva mà dreta a l’escenari. La complicitat era tal que Brown va immortalitzar el mític crit «Maceo, blow your horn!», una frase que va catapultar el saxofonista com una icona de la cultura pop global.
Després de redefinir el gènere als anys seixanta, Parker va continuar estenent el seu llegat durant la dècada dels setanta en unir-se a la revolució psicodèlica del P-Funk de George Clinton, Parliament i Funkadelic, aportant una solidesa musical indispensable a l’anarquia còsmica d’aquell col·lectiu. Més tard, la seva versatilitat i genialitat van cridar l’atenció de Prince, amb qui va col·laborar de forma estreta en nombroses gires mundials durant els anys noranta i dos mil, consolidant el seu estatus de «músic de músics».
A partir del 1990, Parker va demostrar que el seu nom tenia prou força per omplir estadis en solitari. Amb el llançament de treballs com Roots Revisited i, especialment, l’àlbum en directe Life on Planet Groove (1992), va fixar la seva pròpia declaració de principis, una fórmula que encara avui defineix el seu impacte cultural: «2% de Jazz, 98% de Funk». Als seus més de vuitanta anys, el magnetisme del seu saxo alt continua sent el testimoni viu d’una època en què la música negra va canviar el rumb del planeta.
fmwripollet.cat
