Dir.: Kirk Jones. La Gran Bretanya, 2025. 120 minuts.
L’incontrolable del títol fa referència a la síndrome de Tourette, una malaltia on la persona comença a patir espasmes i dir coses i fer accions, com escopir o insultar, que en realitat no vol dir ni fer. I això és el que li va passar realment a John Davidson, un nen escocès de quinze anys. Tot va començar als anys vuitanta, quan aquesta malaltia no era gaire coneguda i costava de diagnosticar, cosa que va implicar la incomprensió de quasi tot l’entorn de Davidson, que va patir burles i maltractaments a l’escola i fora d’ella, començant per la mateixa família, ja que el pare els va abandonar. He escrit “quasi” perquè aquest nen, ja adolescent va aconseguir l’aixopluc i la compassió d’una dona, que es va convertir en la seva segona mare, i que li va aconseguir una feina com ajudant del conserge d’un centre cultural del poble, un home també de gran bondat. I va ser aquest home qui va insistir al noi perquè s’esforcés a donar a conèixer la problemàtica d’aquesta malaltia i de tothom que la pateix, uns esforços que van donar resultats molt positius fins al punt que Davidson, actualment activista per ajudar a les persones amb síndrome de Tourette va ser condecorat per la Reina Isabel d’Anglaterra el 2019.
Doncs bé, aquesta història exemplar de superació ha estat portada al cinema en un film admirable, en el que Davidson és interpretat per un jove actor, Robert Aramayo, en una interpretació tan potent, que li ha merescut dos premis Bafta (els Premis Oscar britànics) i que l’any vinent el podrien portar a les portes del preuat guardó internacional. Les escenes finals del film ens mostren a l’autèntic John Davidson i veient-les ens adonem de la gran interpretació que ha fet Aramayo. Al film està molt ben acompanyat per Maxine Peake, aquesta segona mare i Peter Mullan, el conserge.
Malgrat el dramatisme de tota la història, la pel·lícula no defuig l’humor, no perquè ens riguem del personatge central, sinó per fer-nos entendre que el malalt provocava involuntàriament situacions sovint ridícules o grotesques, que els que les patien, si haguessin estat conscients de la realitat també haurien rigut.
En definitiva, un gran film que ens acosta a una problemàtica que segurament molts espectadors desconeixíemabans de veure’l, una pel·lícula tan potent i vital, com absolutament necessària.
Joana Raja/Crítica de cinema
