En els darrers anys, passejar pels carrers o utilitzar el transport públic a l’àrea metropolitana de Barcelona s’ha convertit, massa sovint, en una experiència marcada per la tensió i el desencís. No es tracta només d’una percepció subjectiva o d’una nostàlgia mal entesa. Tot això té un nom i el coneix tothom: educació cívica.
No tingueu por, no parlarem d’escombraries ni del porta a porta. L’incivisme s’ha normalitzat fins a punts preocupants. Parlem de components aparentment menors -no cedir el seient a persones grans, escoltar música sense auriculars, deixar sortir a la gent del tren, l’autobús o el metro abans d’entrar-hi- components que, acumulats, dibuixen un paisatge social més aspre. El problema no és només la falta de normes, sinó la manca de voluntat de respectar-les. Quan l’espai públic es percep com un lloc on “tot s’hi val”, el resultat és una degradació col·lectiva que ens afecta a tots.
Però més enllà de l’incivisme, el que realment inquieta és la pèrdua de solidaritat entre persones. Aquella predisposició espontània a ajudar, a tenir en compte l’altre, sembla haver quedat relegada a situacions excepcionals. Al metro, a l’autobús, al tren o simplement caminant per una vorera, sovint amb una actitud d’indiferència, amb auriculars posats, mirades baixes i una pressa constant és l’excusa per no implicar-se en res que no sigui estrictament propi.
Aquest fenomen no es pot entendre sense el context actual. Vivim en una societat accelerada, individualista i, en molts casos, saturada. Les grans ciutats i les seves àrees d’influència, intensifiquen aquesta dinàmica i Barcelona i els seus voltants no se n’estan: densitat de població -a Ripollet en som prop de 40.000 en 4,3 quilòmetres quadrats- estrès laboral, i una total despersonalització de les relacions entre persones. Tot plegat crea un caldo de cultiu on l’empatia es dilueix i el respecte mutu deixa de ser una prioritat.
Ara bé, assumir-ho com una conseqüència inevitable seria un error. Bé, de fet ja és un error. L’educació -tant la formal com la que es transmet a les cases- continua sent una eina fonamental. Però també hi és l’exemple col·lectiu. Quan el civisme es practica, es contagia; quan s’ignora, també. Les institucions poden promoure campanyes, però el canvi real passa per una presa de consciència individual i compartida, cosa que molts i moltes no els hi rota d’assumir.
Potser cal tornar a reivindicar gestos senzills: dir “si us plau” i “gràcies“, respectar els torns, ajudar qui ho necessita sense esperar res a canvi. Però hi ha una majoria que, tot això, els semblen accions massa angelicals i no pas normals. El que sí que és cert, és que no són actes heroics, però sí imprescindibles. Perquè, la qualitat d’una ciutat no es mesura només pels seus serveis o infraestructures, sinó per la manera com les persones hi conviuen.
Tot plegat és fruit de l’individualisme, un altre dels regals enverinats del capitalisme, un sistema social i econòmic endimoniat i ferotge que envaeix fins i tot l’últim racó.
fmwripollet.cat
